EL PLOR A PORT PELEGRÍ
(relat publicat a Laberint al soterrani i altres contes, 2019, Barcelona: Editorial Viena)
Era un altre dels resplendents matins d’estiu, al cor de la primavera de la meva vida, al poble costaner on vaig passar, any rere any, temporades de vacances inoblidables. El meu paradís privat, el lloc en el qual potser pensaré amb una última lluentor als ulls, al meu llit de mort, quan arribi el dia. Estiu. Sol. Mar. Vacances. La vida per davant. Ja ho cantava, en aquell temps, Françoise Hardy: «C’est le temps de l’amour, le temps de l’amour et de l’aventure». Poc podia imaginar, aquell dia, que el paradís també pot contenir l’infern, i que la desolació pot emergir de cop, quan menys t’ho esperes, com passa sempre tant amb la bona com amb la mala sort. La memòria estremida em porta de tornada la imatge d’aquella parella embolcallada en un halo de desesperació. És mentida que els fats, els vols d’estols d’ocells negres o qualsevol altra imatge literària anunciïn les tragèdies abans no es desfermin. Venen soles. Ho vaig esbrinar aquell matí resplendent, en el qual res dolent podia passar.
En aquella època, les vacances escolars de l’estiu encara duraven tres mesos llargs; començaven uns dies abans de Sant Joan i es perllongaven fins a primers d’octubre. Estiuejàvem a Gelida, al Penedès, però quan jo tenia uns vuit anys els meus pares van decidir oferir-nos un plus de vacances marines. D’ençà aquell any passaríem el mes d’agost a la platja, a Calella de Palafrugell. En el context de la tímida obertura política de l’època i del llavors incipient boom del turisme, uns amics van construir els primers apartaments turístics de Calella de Palafrugell (els havia dissenyat un oncle meu arquitecte, marit d’una germana del meu pare); els meus pares no s’ho van pensar dues vegades i van reservar tres dels apartaments perquè gaudíssim del mes d’agost a la platja. Així que durant trenta dies bescanviàvem les excursions a Gelida a les fonts amb la nostra tieta soltera, afectuosa, desconfiada i grassoneta, els jocs d’espies pel castell, la festa major i la de disfresses entre els estiuejants, els banys a la piscina, el tenis de taula i els partits de frontó a casa nostra, pel lluminós món marí de Calella de Palafrugell, a la Costa Brava. La meva mare va
ser l’artífex principal de la decisió d’estiuejar a la Costa Brava; la dominava un esperit de superació, obert i europeu.
Recordo molt bé el dia que, des de Gelida, vam emprendre el primer viatge a Calella. Perquè va ser com un viatge als antípodes. El meu pare conduïa un cotxe, la meva mare un altre i darrere, a la cua de la fila, venia el Jaume, el fuster de casa, que conduïa una camioneta del laboratori farmacèutic del pare, carregada amb tot l’equipatge. Vam trigar quatre hores a arribar al nostre destí. Sumem-hi el parell d’hores que vam invertir en un tiberi en l’avui conegut restaurant La Granota, on els meus pares van tastar anques de granota per primera vegada a la vida. I no puc assegurar que fos l’última.
Arribats al poble de Palafrugell, vam enfilar una carretera estreta que serpentejava per entre arbredes de pins i, sobretot, per entre una gran extensió de sureres, prova irrefutable que, abans no arribéssim els turistes, molts gironins vivien de la potent indústria del suro. Jo anava en el cotxe que conduïa la mare, portàvem les finestretes abaixades i recordo que la mare va comentar a la Clàudia, una de les noies de casa, que el vent arrencava aromes a l’espígol. Em va sorprendre el seu lirisme. De fet, aquells mesos d’agost es van convertir en les seves vacances de debò, així ens ho repetia cada any, i si bé a Calella tots ens transformàvem una mica, ella era la primera a fer-ho i d’una manera gairebé diria que radical. Com les serps que un cop l’any muden la pell. Em penso que se sentia lliure de poder fer el que li venia de gust; de recuperar una mica la seva joventut, després d’haver criat vuit fills. D’oblidar-se, durant tan sols trenta dies, de ser la pragmàtica organitzadora de la llar, de tot i per a tot. I, certament, ho aconseguia i, no cal dir-ho, sense abandonar-nos.
Al final de la carretera que havíem agafat des de Palafrugell, vam arribar a un punt on havíem de baixar un fort pendent sense asfaltar; des d’allà, entre la quietud viva d’arbres i fonolls, s’albiraven l’iridescent mar Mediterrani i les teulades d’unes quantes cases de façanes emblanquinades. A l’esquerra, aïllada, s’aixecava esplèndida l’església. A Barcelona, havíem vist el mar, ens havíem banyat a Castelldefels moltes
vegades, fins i tot ens havíem cremat les espatlles, però la bellesa d’aquell paisatge de natura i calma era inigualable. Estic convençuda que els meus germans i jo vam compartir la mateixa emoció. Estic segura que els ulls ens brillaven igual com l’aigua marina allà, a l’horitzó; perquè, en un instant, vam ser conscients que aquelles vacances de platja que els nostres pares ens havien organitzat serien increïbles.
Davant dels apartaments, en una situació privilegiada i protegida, al sud del poble i a les rodalies del seu nucli, hi havia la Cala de Port Pelegrí; sens dubte, no es podia demanar res més meravellós. Estava flanquejada per dos magnífics obstacles rocosos, al nord, per la Punta dels Burricaires i, al sud, per una preciosa mansió, a diferents nivells i amb arcades sobre el mar, construïda sobre les roques que separen les cales de Port Pelegrí i de Sant Roc. Aquesta mansió era una ampliació dels antiquíssims Banys d’en Caixa, un establiment de finals del segle xix que oferia banys d’aigües calentes o a temperatura ambient, i fins i tot banys d’onatge a la gruta de Sant Roc. Ni més ni menys que un centre de talassoteràpia, tan increïble com les termes de l’imperi romà. A la part alta, al sud de la platja de Sant Roc, s’hi aixecava un hotel que portava aquest mateix nom i des d’on es gaudia d’unes exquisides vistes sobre el mar i Calella. L’Hotel Sant Roc d’aleshores apareixeriaen les guies turístiques d’avui dia com un hotel amb encant o vintage. I, en direcció sud, ja no hi havia gairebé res més. Unes quantes mansions aïllades, algunes de les quals propietat de personatges famosos del moment. El camí de ronda, seguint la costa cap al sud, era molt rudimentari i per arribar a la platja del Golfet baixàvem vessants, saltant sobre
els matolls i relliscant a causa de les acícules que, per a més inri, ens punxaven els turmells. I ja no diguem per arribar al pintoresc Castell de Cap Roig i al jardí botànic que l’envolta, al qual pujàvem per caminets que vorejaven els camps. Sovint havíem vist els seus propietaris passar per davant dels apartaments Port Pelegrí a lloms d’uns rucs; ell, un comandant (encara que es feia anomenar Coronel) del tsar Nicolau II, que es va haver d’exiliar arran de la revolució de 1917, i la seva dona, una aristòcrata anglesa experta en antiguitats. Encisadors, tots dos. Altres vegades, també al damunt de les gropes dels mateixos animals, els vèiem pel caminet de terra que baixava des
del Castell cap al mar, fins a arribar a l’embarcador anomenat de la «banyera de la russa», a la Cala Massoni, molt a prop de la Cala del Golfet, on els esperaven criats versallescos que els acostaven safates amb copes de xampany escumejant (aleshores encara no hi havia el cava). La història d’aquest eminent reducte, del Castell i el jardí botànic, i els seus propietaris («els russos»), es remunta a l’any 1927 i és ben coneguda.
De vegades, encapsulats en el nostre vaixell forabord British Seagull (els meus pares havien comprat dues embarcacions), una de les poquíssimes barques que es veien navegant durant el dia, costejàvem fins a arribar-hi, sense cap afany de xafardejar, ni d’espiar, ni res de res, simplement per gaudir d’aquell lloc que, com totes les cales i els racons mediterranis a què ens acostàvem, era d’una bellesa incomparable. Si no era que decidíem de cop i volta fer un primer bany a les «Illes
Formigues», materialment folrades de musclos. Fa mal adonar- se que, a causa de la depredació humana, els musclos han passat a la història, igual que les llunyanes conteses de pirates i naufragis documentades en aquestes illes. Ja a la «banyera de la russa», sense ningú que ens fes nosa, xipollejàvem nus i ens ficàvem a la cova no submergida que hi havia en aquell enorme gibrell envoltat de roques vermelles i pins, fregant l’aigua de reflexos blavosos i peixos; sens dubte, un paisatge d’il·lustre llinatge, com els aristòcrates del Castell a la part alta del Cap Roig. Sovint, seguíem el nostre camí fins a «Cap de Planes» (nosaltres en dèiem «roca plana»). Quin goig.
La platja de Port Pelegrí era àmplia, d’entre setanta i vuitantametres de llarg, i de gra gruixut d’un color daurat, igual que els seus fons que s’enfonsaven de seguida d’entrar a l’aigua; recordo que la nitidesa de l’aigua encara feia més difícil calcular-ne la fondària. A més de la Punta dels Burricaires i els Banys d’en Caixa, la platja estava limitada per unes casetes (em penso que eren vuit) amb els sostres de voltes i portes
de taulers pintades de color blau marí i el meu dolç record encara evoca alguns dels pocs pescadors que quedaven i que hi pescaven i guardaven les seves barques. Una d’aquelles casetes era dels nostres amics, els propietaris dels apartaments, i damunt de la volta havien construït (no sé si ells o si ja s’ho van trobar fet) un pis amb dos
dormitoris, un menjador i una cuina en miniatura. Al fons de la caseta, des de la porta d’entrada, hi havia un bany i, en un racó, un plat de dutxa d’aigua gelada i salobre i, a mà dreta, una escala pujava ben dreta cap al primer pis. Els pares, a més dels tres apartaments, la llogaven cada any com un espai de respir; per guardar rems, canyes de pescar i estris de platja. I, no cal dir-ho, també per al nostre delit. Allà dormíem dos dels meus germans i jo, i ningú ni res podia fer-nos canviar d’idea ni treure’ns d’allà. Al menjador, una àmplia finestra de quatre batents s’obria sobre la platja, a uns minsos trenta metres, el mar, i recordo el soroll de les onades a la nit llepant els peus de la sorra i també que l’aigua del primer bany del matí em semblava més transparent que en qualsevol altre lloc. I, sobretot, recordo la llibertat de què gaudia, molt més autèntica i genuïna. Estimava el poble de Gelida però a Calella me n’oblidava completament. Quan a primers de setembre tornàvem, el percebia com empetitit i em sentia mentalment allunyada de les històries dels meus cosins i amics, encara que passats uns dies m’hi acostumava i gaudia com la que més de la bellesa, de l’esbarjo i de la diversió que ens oferia el Penedès. Però com més gran em feia, menys m’agradava aquell món d’amics. Em semblava restringit, talòs, inculte, i m’hi vaig sentir del tot desconnectada. Tanmateix, el pòsit dels records d’infantesa a Gelida és punyent. Sòlid. Magnífic.
Algunes nits, els meus pares anaven al parisenc Madame Zozo, que era a Mont-ras, o a les actuacions de relleu que se celebraven a Cap Sa Sal, a prop de Begur, per esmentar només un parell dels molts llocs on acudien. De tant en tant, anaven al Club La Guitarra; un club de jazz al qual jo m’acostava molt sovint amb els meus amics i «noviets». Per arribar a La Guitarra caminant, travessàvem el poble cap al nord i, creuàvem la platja del Canadell per un camí de sorra bastant malmès que passava per davant de la casa d’estiueig de la família de Josep Pla. Recordo el cant dels grills, la foscor banyada per la llum de milions d’estrelles menudes, la fresqueta
de la nit i la xerrameca que compartíem, feliços fins a l’extenuació. La Guitarra era en l’extrem nord de la platja del Canadell, gairebé esgarrapant l’aigua. Era una petita sala il·luminada amb espelmes i, per la part que donava a la platja, tenia unes voltes
cobertes de canyís. Allà, René Larroque «Jimmy Rena» i la seva dona Manó ens amenitzaven l’estada amb vetllades jazzístiques meravelloses. De tant en tant, s’organitzaven jam-sessions espontànies, en les quals participaven des de músics de tot el món que estiuejaven per la zona fins a joves entusiastes del jazz. Com, per exemple, els germans Gili, que, més tard, van crear La Locomotora Negra. Nosaltres ens quedàvem fora del local, a la platja i a recer de la llum tamisada del canyissar, des d’on un càlid ritme del més pur jazz sortia a rebre’ns. En teníem prou amb jeure a la
sorra o recolzar-nos en el ventre d’alguna barca i deixar relliscar suaument la sorra viva entre els dits de les mans. Les hores se’ns passaven volant i, de vegades, ens quedàvem allà fins a final de festa. Quan els meus pares entraven al local, Jimmy Rena i Manó interrompien la peça que estaven tocant i els saludaven amb la cançó «Et maintenant» que Gilbert Becaut va compondre l’any 1962. En més d’una ocasió, el meu pare els havia demanat que la toquessin, i fins i tot l’havia interpretat ell mateix al piano de Jimmy Rena, i aquella cançó es va transformar en un clàssic d’acollida. Quina emoció sento ara! Llavors, nosaltres, que estàvem a la platja escoltant la música, ens posàvem drets com impulsats per una molla i, entre rialles, els observàvem furtivament per entre les escletxes del canyís; el pare prenent un whisky i la mare, xampany o alguna beguda refrescant, probablement combinada amb ginebra o rom, asseguts al voltant d’una petita taula rodona, escoltant, aplaudint i xerrant. Recordo amb gran vivesa les arribades nocturnes a l’apartament de la platja de Port Pelegrí, a la qual pujàvem o baixàvem per un sender de terra vorejat d’atzavares i baladres enormes. El baladreig de les onades naufragant sobre la sorra
i els reflexos de la lluna aclaparaven. I, llunyanes, podíem veure barques pescant a l’encesa. Llums que es balancejaven sobre l’aigua mansa. M’és impossible comptar les ocasions que ens havíem banyat en la foscor d’aquelles aigües tan serenes. De vegades, bufava un ventet que arrissava suaument la mar. Llavors, també el ventet ens abraçava amb la música del Saint-Tropez, on ja de més grans anàvem sovint, una discoteca paradisíaca, amb terrasses sobre les roques de la mar i bombetes de colors.
Els primers anys de la nostra estrena a Calella, els carrerons del poble estaven sense asfaltar i tan sols hi havia una línia telefònica, de manera que per trucar o rebre trucades calia anar a una centraleta del poble. És clar, les coses van anar canviant
amb el boom turístic de la dècada dels anys setanta i el camí de terra ocre pel qual baixàvem al poble va ser asfaltat i el nostre bloc d’apartaments va disposar de centraleta pròpia. Tot i així, els contactes telefònics encara eren, sovint, complicats.
Durant alguns agosts, a la platja de Port Pelegrí, on avui, entre els para-sols i tovalloles no hi cap ni un tub de protecció solar, només quatre famílies baixàvem a banyar-nos. A més de la nostra, hi havia els propietaris dels apartaments, uns altres
amics nostres de Gelida i uns alemanys amb qui vam fer amistat i amb els quals compartíem aperitius, «musclades» i «cremats». També corria per allà un jove pescador que es deia Juanito. Jo me’l mirava embadalida, tan eixut, tan bru, guapíssim. En quantes ocasions, amb algun dels meus germans, havíem vist sortir el sol, navegant amb ell al seu llagut de pesca! També ens venia refrescos que portava en una nevereta. Passats uns anys es va casar i, ell i la seva dona, van crear un bar restaurant en un d’aquells soterranis de la platja, propietat del meu oncle arquitecte. Fins i tot avui, tot i que ells ja amb prou feines hi són, i encara menys atenent el públic, hi anem de tant en tant a gaudir d’una de les excel·lents cassolades d’arròs de llagostins i fruits de mar. El bar restaurant s’ha modernitzat i s’ha ampliat amb uns tendals a la platja però, a la caseta, al bar restaurant, encara hi ha els rems, les brúixoles de vaixell, les xarxes i els aparells de pesca que, en aquell temps ja pretèrit, s’amuntegaven damunt d’un altar d’ampolles. No obstant això, ja no és el que era. Ara, al mar, centenars de boies taronges ofeguen els milers de llumetes brillants que,
en la nostra època, suraven solitàries. La nostra època de joventut, la de muntar a cavall, la de les regates amb velers 470 i de l’esquí aquàtic. I llegir.
Havien passat uns quants anys des d’aquella primera aventura en què vam trigar més de quatre hores per arribar a Calella. El dia del desastre, jo devia tenir uns setze anys. No cal dir-ho, continuàvem assistint a les vetllades de jazz de Jimmy Rena i Manó, acomodats en la nostra platea preferent, entre canyissars i l’olor salobre. La
nit anterior, vam anar al llit quan el poble feia hores que dormia; en conseqüència, l’endemà em vaig aixecar molt tard. Vaig obrir de bat a bat la finestra, la llum entrava a dolls i mentre em posava les ulleres de sol vaig donar el bon dia a la Clàudia i la Basi, que, assegudes a la sorra, esperaven que ens aixequéssim per poder entrar a
endreçar. Els nostres amics de Gelida, pares i fills, baixaven a la platja invariablement a la mateixa hora, cap a les onze, i, pel que vaig veure, ja estaven totalment instal·lats on sempre, molt a prop de l’aigua. El meu pare també estava amb ells, exhibint els seus dots de baríton, cantant a cor que vols aquella sarsuela amb què sovint ens obsequiava les orelles: «Costas las de Levante, playas las de Lloret…». Encara sort que érem pocs, familiars i amics. Em vaig dutxar, em vaig posar el biquini i un pareo, vaig agafar el llibre que aquells dies estava llegint, el meu barret de palla i una tovallola i, mentre esmorzava al bar del Juanito i la seva dona, van arribar els amics alemanys amb els seus fills; de seguida van baixar també els propietaris dels apartaments, un dels meus germans amb el Michel, el jove francès que passava l’agost amb nosaltres (el meu germà havia estat el mes de juliol a casa d’aquest amic francès, una esplèndida mansió del Rhône), després va venir la mare, la resta dels meus germans i, escampades per la platja hi havia una o dues famílies més, que s’allotjaven en els mateixos apartaments que nosaltres. Em venia de gust llegir una estona, així que em vaig arrecerar a l’ombra dels Banys d’en Caixa, al tombant dret de la platja, a uns trenta metres del caminet d’atzavares i baladres que costa amunt conduïa als apartaments. Asseguda al límit de la sorra humida, les onades em semblaven encara més mandroses que els dies anteriors. Llavors va ser quan el vaig veure; enfonsat en l’aigua cristal·lina del mar, entre les roques que sobresortien del fons. Un lloc on la transparència de l’aigua enganyava encara més pel que fa a l’avaluació de la profunditat. No vaig trigar a adonar-me que aquell nen no bussejava, ni agafava pegellides ni pedretes, sinó que estava estranyament immòbil; massa immòbil i semblava com de cotó, gronxant-se al vaivé molt suau de l’aigua. Em vaig aixecar d’un salt, em vaig capbussar horroritzada i el vaig treure a flotació mentre, a crits, suplicava ajuda. El pare es va acostar corrent amb una expressió aclaparada, el va
carregar com un feix de llenya, el va tombar a la sorra i li va practicar incansable els seus coneixements de socorrisme mentre jo li fregava els peus i les cames per donar-li calor, per fer que la sang fluís o què sé jo, i li besava les seves delicades parpelles de nen, els seus llavis blaus. El cos desmaiat del noiet, de pell blanquinosa com la llet, no reaccionava als nostres esforços per tornar-lo a la vida. Aleshores em vaig recordar dels injectables que el pare tenia a l’apartament per als cobriments de cor. A casa, ni ell ni ningú tenia problemes cardíacs, de manera que el seu afany per tenir a l’abast aquells misteriosos medicaments era inexplicable. En aquells moments de desesperació vaig pensar que podrien ser útils. Feta un nyap amb la sorra empastada per tot el cos, em vaig obrir pas entre la rotllana de germans, amics i banyistes que intercanviaven mirades d’angoixa, vaig pujar el caminet corrent i així vaig continuar fins a arribar, esbufegant, a l’apartament dels pares. La barbeta em tremolava. Vaig regirar calaixos i armaris i, per fi, els vaig trobar. Amb una mà, vaig subjectar amb força l’injectable i, amb l’altra, la caixa amb la xeringa i vaig tornar cames ajudeu-me cap a la platja suplicant que el nen no es morís. Ai, si us plau, si us plau, que no es mori. Però tot va ser endebades, perquè l’àncora d’aquell nen, l’àncora que ens subjecta a la vida, s’havia deseixit una estona després d’enfonsar-se en aquelles aigües tan transparents. No vaig arribar a temps d’atrapar-lo. Navegava, s’allunyava irrevocablement, ja en alta mar, en la barca de Caront. No podia aguantar-me dreta, i, tot i que no va ser a mi a qui el diable va enviar aquella desgràcia, em vaig deixar caure sobre la sorra en estat de xoc.
Des de la centraleta dels apartaments no hi havia manera de connectar amb l’equip de salvament i l’ambulància va trigar a arribar. Encara recordo com si fos avui mateix aquell home eixut de rostre desencaixat i espesses llàgrimes relliscant per les seves galtes pàl·lides; les cames nues i tremoloses; els peus descalços corrent maldestres sobre la sorra gruixuda de la platja; agafat a la mà esvaïda del seu nen estirat a la llitera que dos socorristes transportaven cap a l’ambulància, a ple sol d’un dia lluminós. L’angoixa d’aquell home era tan turmentada que, desesperat, hauria pogut posar-se a cridar. Són tot imatges brutals que guardo en un racó de la meva
memòria. Durant uns dies l’estiu va deixar de ser estiuenc. Mentre sonava la música de Jimmy Rena i Manó jo plorava per dins igual que ho vaig fer mentre acompanyàvem aquell pare de llàgrimes amargues que tremolava com una fulla. Els pares els havien complagut, al nen i a la seva germana, en els seus precs perquè els deixessin baixar a la platja a jugar mentre ells desfeien les maletes per passar les seves vacances somiades en aquell apartament de platja de Port Pelegrí. Tot d’una, en el temps que dura un parpelleig, tota la seva vida s’havia fet miques. I era només l’inici d’una tristesa amb la qual carregarien tota la vida: recordo que mesos després vaig anar a visitar- los al seu país i continuaven arrossegant la pena, tristos, desconcertats, donant voltes i més voltes a un sol minut de les seves vides. El minut en què una flamarada infernal havia emergit del paradís estiuenc i havia consumit la vida del seu
fill, i també, d’una altra manera, les seves pròpies.