LES REINES DE LA LLAR

(relat de Maria Àngels Viladot publicat a Laberint al soterrani i altres contes, 2019, Barcelona: Editorial Viena)

Els programes radiofònics que s’escoltaven a casa a les tardes sortien de l’aparell de ràdio que era a la cuina i, de vegades, a la cambra de la planxa, la finestra de la qual donava a un pati per on baixava i pujava la caixa de l’ascensor; després de tants anys no se m’ha oblidat el cruixit característic que, acompanyat d’un lleu tremolor, se sentia quan s’aturava al replà. I, després, després del serial, s’emetia el consultori d’Elena Francis, que durava mitja hora. I també recordo que per allà al mig corria Pepe Iglésias: «Yo soy El Zorro, zorro, zorrito, para mayores y pequeñitos; yo soy El Zorro, señoras, señores, de mil amores, voy a empezar», i després xiulava una melodia. I, per descomptat, tot, absolutament tot, en castellà, ja que eren temps en què havíem de parlar en cristià.

Anys després vaig saber que el serial radiofònic es deia «Lo que no muere» i era el debut de l’autor, Guillermo Sautier Casaseca, que ben aviat es faria el rei de les històries lacrimògenes, de les trames melodramàtiques que entretenien un poble que carregava amb dificultat la postguerra. Serials de personatges desgraciats, grans passions, infortunis, amors trencats, esposes virtuoses i víctimes dels problemes que els causaven les «dolentes»; les guapíssimes, les seductores de marits que, arrossegats pel pecat de la luxúria, posaven banyes a les mares, santes i digníssimes, dels seus fills. La missió de les dolentes, doncs, era pervertir, i ben car que ho pagaven, després de 200 o 300 episodis. En canvi, la missió de les dones «com cal» era servir. Se les considerava com un apèndix necessari. Quan Déu va fer la primera criatura humana, va pensar: «No és bo que l’home estigui sol». I va formar la dona, per a la seva ajuda i companyia, i perquè servís de mare. Així doncs, va pensar en la dona després, com un complement necessari, és a dir, com una cosa útil. Aquests pensaments sortien de l’ideari de l’Església i, en conseqüència, de la Sección Femenina de la Falange, i homes i dones d’aquella època se’ls empassaven a ulls clucs. Si pensem que la base de la pàtria franquista va ser la religió catòlica, aquest modelatge era essencial. La religió envaïa totes les esferes: la vida social, política i familiar. La dona havia de ser devota de Déu i de l’Església. Perquè amb les coses de la fe no s’hi juga. Els matisos no existien. Tot era blanc o negre; bo o dolent. Mares i esposes, sofertes i cristianes, glorificades a l’altar de la divinitat. Després, si els marits els feien alguna malifeta, es postraven als seus peus per demanar perdó. I no eren redimits fins que no hi hagués un penediment absolut. Més o menys com en les novel·les de Corín Tellado o de Carlos de Santander. «Mai vaig voler un piano usat!», li etzibava furibund en una d’aquestes novel·les el galant a la seva xicota en assabentar-se que aquesta havia sortit amb un altre noi abans que amb ell. La Pili, la nostra mainadera, guardava les novel·les sota el matalàs del llit. Un secret de domini públic! I jo anava al seu dormitori d’amagat, furgava per sota el matalàs fins a ensopegar amb una d’aquestes novel·letes de paper aspre i el llom mig estripat. Després em tancava al bany i allà, asseguda a la còmoda tapa del vàter, la devorava fins que arribaven els tocs de la porta: «¿Niña, va todo bien? A ver si sales de una vez que te estamos esperando para jugar...». Llavors em sentia envermellir, convençuda que m’havien enxampat en un dels pitjors pecats. I d’això, d’aquestes coses, em confessava amb el mossèn, quan encara la reixa del confessionari tot just si m’arribava a la barbeta. Ara, recordant el lavabo, em puja al nas una flaire àcida de vinagre; em veig asseguda dins la banyera, l’aigua un pam per damunt del melic, el cap inclinat enrere i els cabells molls; la Pili amb un pot d’alumini amb aigua tèbia i un raig de vinagre m’esbandeix els cabells fins que la pinta llisca suaument i em queden brillants. No recordo quant temps trigava l’olor del vinagre a esvair-se, però tampoc no recordo haver tingut mai polls. Aquells insectes paràsits, aquells cossos aixafats i sense ales, aquelles trompes xucladores de sang que saltaven de pupitre en pupitre i envaïen els caps infantils. Deuen ser indestructibles i molt prolífics perquè tinc entès que encara avui assetgen els caps i els clatells dels infants.

Pel que fa al consultori d’Elena Francis, també a mi m’embadalien els seus consells, les cançons dedicades, les biografies exemplars i les vides de sants. Algunes vegades sentia frases que no entenia però la veu serena i edulcorada d’aquella dona tenia poder, em captivava. Recordo una frase que durant anys em va mantenir en brases: «Querida amiga, no desesperes. Los hombres son proclives al adulterio». Vaig preguntar el seu significat a la Pili i no entenia per què es feia la desentesa. O per què la Clara em deia: « ¡Niña, preguntas demasiado!». Per descomptat, tant el consultori d’Elena Francis com els serials de Sautier van ser les fàbriques on es dissenyava la dona perfecta, esposa i mare del franquisme. El consol paternalista, la companyia fidel, per a diverses generacions de dones d’aquells llargs anys de la dictadura de Franco. El bàndol «vencedor» de la Guerra Civil espanyola creava i impulsava amb vehemència triomfadora valors ideològics rancis com un os de gallina juràssica. La mort de nombrosos espanyols durant la guerra va impulsar el govern a reenviar les dones a casa, per augmentar la natalitat i així no havien de buscar feina en un país en què pràcticament era inexistent. Marginades dels centres del poder i relegades a la llar i amb la clara missió de ser esposes i mares, les dones van ser considerades les garants de la moral d’un país en plena reconstrucció.

L’educació mixta a les escoles estava prohibida i aquesta prohibició es fonamentava en l’eficàcia educativa, a defensar que cada sexe realitzaria millor els aprenentatges per separat i que el mestre per al nen i la mestra per a la nena serien models diferents de conducta que facilitarien un aprenentatge més correcte d’actituds i comportaments per arribar a ser reines de la llar. Les noies es delien per casar-se, per poder posar en la targeta de casada el seu nom propi, el cognom i després el possessiu de, seguit del cognom del seu marit. Així la meva mare es deia Montserrat Presas de Viladot. Fórmules d’allò més substancioses i agradables, ja que no perdien la personalitat, sinó que modificaven l’estatus: Montserrat Presas, que pertany al senyor Viladot. La meva mare no se sentia així però sí que estava constreta pels núvols estancs del seu entorn. Perquè la vida de les noies, tot i que elles volguessin dissimular-ho, i algunes ni tan sols això, no era res més que l’etern desig de trobar a qui sotmetre’s. Com si fossin gats pujats a un arbre que estiguessin esperant un home que vingués a salvar-los. La dependència voluntària. L’ofrena de tots els minuts, de tots els desitjos i les il·lusions, era l’estat més bonic per a les noies de totes les classes socials d’aquella època; ho era per a la Pili com igualment ho va ser, al cap d’uns anys, després que la Pili es casés amb el Sabino, per a la Clàudia i la Basilisa. Però també els desenganys i els plors corrien com la sang en un escorxador. Recordo la Clàudia plorant a cor que vols quan es va assabentar que el galant pretendent i nòvio que havia conegut feia un any en un meravellós diumenge d’hivern a La Paloma estava casat. Abraçada a la Basilisa no hi havia res que pogués aturar el seu desconsol. Se sentia bruta, un saldo inservible.

En aquest pervers entramat educatiu el cinema es va convertir en una mena d’escola de comportament que també mostrava el que s’esperava de les dones en la nova Espanya. Eren els temps de la bellíssima Sissí emperadriu encarnada en el cine per la també bellíssima Romy Schneider. No sé quina de les dues era més encisadora. El conte de la Sissí emperadriu em fascinava: el seu palau de Possenhofenu a la Baviera alemanya o els passeigs pel llac de Starnberg o pels boscos austríacs amb el seu enamorat i guapíssim emperador vienès em deixaven esmaperduda. I com de bé cavalcava la Sissí, valga’m Déu!, tota ella intrèpida asseguda de costat. Les dones de la postguerra civil espanyola estaven envoltades de tot aquest imaginari d’escenaris fantàstics, enamoraments folls, princeses que, envoltades delicadament pels braços dels seus prínceps, ballaven valsos sobre paviments de marbre impol·luts, refulgents... mons que també, assaltats a vegades per la tragèdia, arrossegaven llàgrimes desconsolades. Èpoques on arreu de la societat, al cinema, a les revistes del cor, a l’escola i al carrer, es respirava que les dones no podien ser sensuals; que de les lascives no es podia esperar res seriós, cap labor fecunda, cap sentiment net, cap tendresa acollidora. Me les imagino com unes bruixes amb els ulls enfonsats, les galtes descolorides, les orelles transparents, la barbeta punteguda, seca la boca, les mans suades, per la cintura encorbades, el pas insegur i tot el seu ésser trist, molt trist. Espiritualment com barquetes a mercè de les onades. Res a veure amb l’àngel de la llar; amb la «nova» dona que es forjava per imperatiu falangista. El matrimoni, el sagrament més important, era l’únic objectiu en la seva vida. Tot el que es trobés fora de l’enllaç matrimonial era condemnat per l’Església. El plaer sexual es convertia així en el pecat més greu de la dona, ja fos soltera o casada. En les revistes, els manuals, el cinema, la prohibició del plaer en el sexe femení s’instaurava amb fúria. Durant anys i panys, les gales més esplèndides, els ornaments més brillants que havien de buscar les dones per realçar-se davant els homes i per exercir-hi la seva influència eren els que els aconsellava l’Evangeli, és a dir, la gràcia (aquella vestidura de molts colors, d’on procedeixen totes les virtuts), el cinturó de la castedat, el cilici de la penitència, el calçat de la prudència, l’anell de la fidelitat, els braçalets de l’obediència, el guarniment i la diadema del pudor, el collaret de la submissió, els circells del decòrum i els perfums del bon exemple. Era realment aquesta la realitat de la dona espanyola? Perquè, a veure, fins a l’any 1956, la prostitució femenina va ser tolerada pel govern de Franco. És cert que avui també està tolerada, però l’estatus dels prostíbuls d’aquella època és realment revelador.

Enmig de tot aquest escenari, si hi va haver algú al cinema que en els anys seixanta em va alegrar i divertir va ser Marisol; és a dir, Pepa Flores. Era una nena de família humil, amb un físic especialment dolç, sincera, amable i vessava simpatia a dojo. Era com un àngel. Jo m’hi veia diferent, ja que la Marisol ballava i cantava flamenc, i no m’hi identificava. Però tenia una tal desimboltura innata que m’encantava. No crec que m’equivoqui si dic que en aquelles sales abarrotades de públic aquest sortia amb un somriure d’immensa complaença, tan necessitat com estava d’injeccions d’energia i entusiasme. Qui de la meva època no es recorda de, per exemple, la cançó «Tómbola» de la pel·lícula que duu el mateix nom? Perquè, com diu la lletra de la cançó, la vida és una tómbola, tóm, tóm, tómbola...