La fúria de Fandango i altres relats
Maria Àngels Viladot torna al gènere de la narrativa breu per oferir-nos una vintena de relats que radiografien amb precisió i humor, i també amb tendresa, les alegries i les misèries de l’ànima humana.
La maldestra explicació d’un adulteri que una mare fa a la seva filla; la tràgica història d’un orfe de la guerra dels Balcans, incapaç d’adaptar-se al món que l’ha acollit; la confessió exculpatòria —a deshora— d’un delinqüent de poca volada; la recreació literària d’un matricidi real de mitjans del segle passat...
“En aquest recull de relats trobarem la gelosia, la hipocresia, el rancor, l’assetjament, la memòria selectiva, el dol, l’odi, la nostàlgia, l’avorriment, i la llibertat, en conclusió. Amb tot, malgrat girar entorn la incomunicació, és una obra de comunicació: un conjunt de relats sobre la necessitat i la nostàlgia de la comunicació.”
“Podríem dir que al recull La fúria de Fandango... l’autora ens mostra actituds, sentiments, situacions, pulsions on l’humor també hi té cabuda, cosa que és molt d’agrair.... les vivències dels personatges no són simples relats de fets, sinó que s’hi assaboreix un aprofundiment en la reflexió d’allò que s’està narrant i en la voluntat de voler donar coherència als sentiments i a les reaccions dels personatges. ”
«La fúria de Fandango»
Crítica de Carles Duarte i Montserrat al Diari de Girona, 24/01/2021
https://www.diaridegirona.cat/opinio/2021/01/24/furia-fandango/1084888.html
La literatura constitueix sovint un territori propici per explicar-nos i per expressar la nostra percepció del món. El gènere del relat, a més, ofereix una gran diversitat de possibilitats narratives. Doncs bé, Maria Àngels Viladot, experta en psicologia social, ha desenvolupat, més enllà de la seva labor acadèmica i assagística, una obra literària prou consistent, que ara assoleix una nova fita amb el volum La fúria de Fandango i altres relats, enriquit per dos excel·lents textos introductoris de Norbert Bilbeny, que ens hi diu: «El narrador relata una història. Però el relat fa el narrador», i de Carme Arenas, que, referint-se als textos de Maria Àngels Viladot, anota: «La bona literatura també té aquesta capacitat, la de fer-nos d'efecte mirall, la de descobrir-nos actituds, sentiments o accions en els personatges que podem arribar a reconèixer com a propis». I efectivament, al llarg de les vint-i-una narracions del llibre, hi ressonen dimensions diverses de l'esperit humà que, d'una manera o d'una altra, ens interpel·len. S'hi alternen relats de més alè, que podrien haver acabat esdevenint una novel·la, i d'altres de més curts, com si fossin apunts, de vegades gairebé anecdòtics (Les cebes obsessives), que tenen l'aire més aviat d'una pinzellada de traç fugaç, però precís i ple de sentit. Els més extensos són La fúria de Fandango i Fogueres d'amor a Chicago. M'hi aturaré un moment. La fúria de Fandango ens acosta amb una gran cruesa el terrible daltabaix emocional que produeix en un noi refugiat la guerra dels Balcans, que el durà des del desarrelament a l'assassinat. És un text que trasbalsa i impressiona per l'atzucac al qual es veu abocat el protagonista, superat per les circumstàncies que n'esborren les certeses i els fonaments. A Fogueres d'amor a Chicago una dona és alhora objecte de desig per un jove arquitecte i per una amiga seva que oculta la seva condició lèsbica. S'hi produeix una lluita latent que quan esclata amb tota la visceralitat irracional provoca la fugida de la noia per la qual competien. De la qualitat de la prosa de Viladot, en pot ser un bon exemple un fragment d'aquest relat: «Les aigües engolien els colors del crepuscle i vaiverejaven platejades com escates de peix». Als altres contes, més breus, Viladot hi teixeix històries on la natura es desferma (La nit dantesca), de gelosies destructives (La gelosia dels nassos), de memòria que reescriu el passat des de la imaginació (Va passar així per avorriment), de masclisme opressiu (La fragilitat moral), aclucades d'ull en clau de l'humor (La tremolor de l'engany, Veure'n tres en un gat), retrats de solitud (L'antídot de la solitud, El temps és un gran guaridor, La joia dels savis), contes amarats d'un component oníric i surrealista (Quasimodo i Notre-Dame de París)... El conjunt que en resulta pot semblar heterogeni per la seva diversitat, però la veu de la narradora li confereix la coherència necessària.
Crítica de Jordi Sanuy a Paranoia 68, 30/11/2020
La fúria de Fandango i altres relats (Maria Àngels Viladot)
Pots idealitzar la tempesta fins que, en una “Nit dantesca”, n’esclata una de forta, molt a prop teu, i s’ho acaba emportant pràcticament tot. Amb aquesta pertorbació meteorològica comença “La fúria de Fandango i altres relats”, l’últim llibre de Maria Àngels Viladot (Barcelona, 1951). El pròleg és de Norbert Bilbeny i la introducció de Carme Arenas. Està publicat per Viena Edicions i té 197 pàgines.
Viladot ens explica històries properes, moltes vinculades amb la mort, que forma part de la mateixa vida. És el cas, per exemple, de “La gelosia dels nassos” (amb un home que embogeix per les imaginàries infidelitats de la seva dona), de “Ni compassió ni res que s’hi assembli” (amb dues amigues planificant un assassinat, relat basat en fets reals) o de “La fúria de Fandango”, que dona títol al llibre, amb la guerra de Bòsnia molt present. Hi ha morts violentes, i d’altres de naturals. A “La por fa estralls” una dona se sincera amb la seva amiga de l’ànima just abans de traspassar; i ho fa sense miraments ni delicadesa. Ho deixa anar tot a raig. Sense aturador. A “El temps és un gran guaridor” l’esposa retreu al marit mort que l’hagi deixat sola i desemparada. Una situació similar es viu a “Això és el que vol dir 'mai més'”, amb una altra dona trobant a faltar a un familiar proper, el seu fill Joan.
De la mateixa manera, hi ha relats més optimistes, més positius i fins i tot de molt divertits, com “Veure’n tres en un gat” (amb una dona gran que no vol posar-se les ulleres graduades per anar a comprar al mercat) o “L’antídot de la solitud”, amb gigoló platònic inclòs. També tenen cabuda en aquest llibre la misogínia (tractat a “La fragilitat moral”, amb sorpresa final inclosa); el maltractament (a “La venjança imaginària també serveix”); els records d’infantesa (a “L’intrús que es va fer amic”) i les discussions per amor, a “Fogueres d’amor a Chicago”. Tots es llegeixen molt bé. Viladot ho explica tot amb molta tranquil·litat, de manera àgil i visual. Pas a pas. L’autora té un gran poder descriptiu, de llocs i també de personatges. A excepció d’un parell, tots són força curts. N’hi ha 21. Un bon descobriment, sens dubte.
“No devia ser la primera ni la segona vegada que, tafanejant per les meves prestatgeries, descobria alguna cosa que atiava el meu interès. Vaig trobar la fotografia del Manuel a la caixa de llauna, on en guardo moltes altres. Se’l veia assegut a la vora d’un estany. Instintivament, la vaig girar. Potser el meu cos recordava millor que jo. I vaig llegir al revers, amb una lletra i ortografia infernals, la dedicatòria: “No t’oblidaré mai”. A sota hi havia un dibuix una mica maldestre d’un sender que partia des d’una X. Aleshores, amb una nitidesa impossible, tot just feia uns minuts, vaig tornar a veure el que, sens dubte, indicava la X: el racó del jardí d’aquella casa d’estiueig on solia anar a resguardar-me durant els llargs matins d’estiu”.
Bona setmana a totes i a tots.
@Jordi_Sanuy
PUBLICAT PER JORDICINE A 11/30/2020 05:18:00 P. M.
http://jordicine.blogspot.com/2020/11/la-furia-de-fandango-i-altres-relats.html