El 1998, en el discurs inaugural del Dia Internacional de la Gent Gran, que se celebra cada 1 d’octubre, el llavors secretari general de les Nacions Unides Kofi Annan va parlar de "la revolució silenciosa". Feia referència al fet que el nombre de gent gran a la societat és cada vegada més elevat i l'esperança de vida cada vegada més llarga, la qual cosa constitueix un dels problemes socials més urgents a resoldre. El silenci segueix present avui dia, tot i que el Banc Mundial ha predit que l'any 2050 el 50% dels espanyols tindran 55 anys o més, ja que a Espanya la mitjana d'edat és més alta que en qualsevol altre país del món, una dada que ha generat el concepte de 'tsunami platejat'. Annan va utilitzar la metàfora que "la vida d’ara s’assembla menys a un esprint i més a una marató". De fet, moltes de les persones grans d’avui dia mai no havien pensat que viurien molt més que els seus pares.

Com la majoria de les persones de la meva generació, vaig néixer en una família on se sentien comentaris com “Fer-se gran és una tragèdia!” o “No et facis vella, filla!” Tots hem estat infants, ens hem convertit en adults i la majoria de nosaltres (esperem) arribarem a ser ancians. Al llarg de la vida tots patim alteracions físiques i mentals, modificacions dels rols familiars i canvis laborals i personals. Diu el refrany: "Només dues coses a la vida són certes: la mort i els impostos". Tot i això, a la mort se l’amaga. I de l’envelliment no se’n parla.

Ja fa uns quants anys vaig tenir l’oportunitat de col·laborar amb eminents experts en la investigació internacional sobre com, sense adonar-nos-en i a vegades intencionadament, ens servim de la comunicació (verbal i no verbal) per sembrar els prejudicis, els estereotips i la discriminació que, malauradament, ofeguen les últimes etapes vitals. Estereotips i discriminacions que, en realitat, reflecteixen com entenem què significa 'fer-se gran'. També els mitjans de comunicació i el cinema construeixen el concepte que tenim de l'edat i, per tant, la nostra percepció de l'envelliment.

A la mort se l’amaga. I de l’envelliment no se’n parla

Veiem, per exemple, una oferta de treball per a un gerent de desenvolupament de sistemes que indica així les característiques desitjades en els candidats: "L'edat ideal per a aquest lloc és entre 27 i 33 anys, i és poc probable que un candidat de més edat tingui la motivació, l'energia i la capacitat de treball requerides". Com a oients, televidents i lectors, hem de ser conscients dels missatges explícits i subliminars que se'ns transmeten i no acceptar-los fàcilment, ja que admetre’ls repercutirà profundament en la percepció de les nostres limitacions a mesura que envellim.

Amiel, el filòsof i poeta suís, va dir una vegada: "Envellir és l'obra mestra de la saviesa, i un dels capítols més difícils del gran art de viure". És molt important estar sa, però també pensar que som tan joves o tan vells com ens sentim i adonar-nos que l'envelliment està en part en "la ment". I, per descomptat, disposar d'institucions que simpatitzin amb el procés de fer-se gran. Sens dubte, vivim en un món en què l’experiència es desprestigia perquè és un valor sènior i tothom avui vol ser jove.