Les reivindicacions de les sufragistes pioneres eren molt bàsiques, tan elementals com poder exercir el dret fonamental de votar. D’elles va néixer el feminisme. Com va passar amb el moviment hippie, també el feminisme ha estat i està en el punt de mira mercantil. Fa molta gràcia, o molt poca, segons com es miri, que ja a finals del segle XIX la popular cadena Macy’s creés un kit sufragista a fi que aquelles dones que volguessin manifestar-se poguessin “lluir un barret de guerra, uns pins per al barret, una llanterna, una faixa ampla, dues agulles de pit i una banderola”. I tot pel mòdic preu d’1,68 dòlars. Avui moltes marques de tota mena i productes culturals utilitzen missatges feministes per atraure els compradors. El mercantilisme banalitza i assimila així els moviments que soscaven els fonaments de l’ statu quo social.

Però aquests processos d’assimilació mercantils són una minúcia al costat del sexisme hostil que exhibeix una part de la nostra societat. A través d’estratègies de desprestigi, intenta anorrear els drets legítims i els valors que defensa el feminisme: justícia, igualtat, llibertat, amor... no només per a les dones sinó per al món sencer. Molts homes no entenen el feminisme i tampoc algunes dones. Creuen que ser feminista és odiar els homes. Ni de bon tros. A mi, per exemple, m’interessen sobretot els homes i les dones que tenen mentalitat oberta. Les que lluiten contra la desigualtat a la seva família, a la feina i a la vida diària. En aquest sentit, no m’agraden les dones que quan arriben al poder reneguen del feminisme. Per exemple: durant el govern Thatcher les dones del Regne Unit van perdre molts drets.

El feminisme vol alliberar les mentalitats dels estereotips negatius i dels rols de gènere prefabricats i perjudicials que encara avui defineixen la feminitat i la masculinitat. Una tasca vitalícia perquè les capes psicològiques que perfilen el que és ser una dona i un home estan profundament arrelades. En totes les religions, en el catolicisme, el judaisme, l’islam o en el budisme (encara que no sigui una religió), la dona és considerada un ésser inferior. I, a casa nostra, aquest sexisme hostil està present en els partits conservadors i de la dreta més rància. Em refereixo al partit que tots sabem i als seus adlàters. En les seves manifestacions i campanyes sovint sentim desqualificacions del feminisme amb mentides, ironies mordaces i eufemismes. Els interessa mantenir l’ statu quo, ja que, si no, els privilegis dels homes, que defensen a mort, quedarien en entredit. S’aferren a una identitat de gènere basada en la superioritat del gènere masculí (una supremacia que exerceixen com un do de la naturalesa) i busquen la gent amb una identitat de gènere bastida per aquests paràmetres masclistes. L’estratègia consisteix en presentar el feminisme com una amenaça a l’autoestima masculina per aconseguir una forta adhesió emocional. Són partits que es basen en l’essencialisme per posar les dones “al seu lloc”. El feminisme no es mou per por sinó per un humanisme igualitari, i vol convèncer amb valors positius.