Desavantatges de les dones? O avantatges dels homes?

Desavantatges de les dones? O avantatges dels homes?

Maria Àngels Viladot

Dra. Psicologia Social i Comunicació intergrupal

Escriptora

En l’àmbit social i institucional, en els discursos públics, parlem de la desigualtat de gènere referint-nos als desavantatges de les dones. Quines repercussions té per a les dones (el grup infrarepresentat i sovint discriminat) el fet que posem el punt de mira en la seva situació desavantatjada i no en la situació avantatjada dels homes? Em proposo de fer-ne uns apunts i suggeriments. Per començar, em sembla que plantejar la desigualtat de gènere des d’un únic punt de vista (entesa com un desavantatge o menyscabament de les dones) dificulta veure aquesta desigualtat d’una altra manera que no sigui la que implica aquest marc concret. Val a dir que m’he recolzat en els treballs de Susanne Bruckmüller (professora de Psicologia Social a la Universitat Friedrich Alexander d’Erlangen-Nuremberg, Alemanya) i col·laboradors. Sens dubte és una de les investigadores que més ha estudiat com la manera que descrivim les situacions de desigualtat de gènere, posant l’enfocament en les dones o bé en els homes, afecta la nostra percepció del problema.

En contextos intergrupals, fer que els grups no normatius siguin de manera consistent objecte de comparació i, per tant, quedin marcats lingüísticament com la desviació d’un grup referent (normatiu), afecta negativament les persones pertanyents a aquests grups no normatius. A més, atès que la normativitat està entrellaçada amb l’estatus i el poder, presentar reiteradament un grup com a referent fa que aquest grup aparegui més poderós i amb un estatus més elevat, i això contribueix a legitimar la desigualtat. El fet és que els estudis més actuals demostren que canviar l’enfocament de la comparació en les descripcions de la desigualtat és suficient per donar forma a les explicacions (atribució de la culpa de la desigualtat i evocació de diferents reaccions emocionals i de comportament) i, en conseqüència, a la mena de suggeriments d’intervenció. En un dels darrers treballs de Bruckmüller, els participants van suggerir diferents tipus d’intervencions per combatre la desigualtat de gènere en funció de com s’havia emmarcat la desigualtat (enfocament en les dones vs. enfocament en els homes). Van suggerir moltes més intervencions que anaven dirigides a fer canvis en les dones o a ajudar-les en aspectes concrets més que no pas per modificar les estructures del sistema patriarcal.

Diem que les dones cobren menys, que se les contracta menys, que per progressar en les seves carreres han de superar una colla d’esculls que als homes no els cal, etc. Però també podríem dir que els homes ocupen en excés els llocs de lideratge, que se’ls contracta i se’ls paga més que a les dones, que els consells d’administració són bàsicament masculins i que les trajectòries professionals dels homes solen ser més reeixides, fàcils i fluides que les de les dones. No obstant això, les descripcions (relatives a la desigualtat de gènere) enfocades en els homes no són habituals en el discurs públic; en qualsevol cas, molt menys freqüents que les descripcions centrades en les dones. Efectivament, la desigualtat de gènere se sol descriure com un desavantatge de les dones i molt poques vegades com un avantatge del qual frueixen els homes. Pensem que, al capdavall, la manera com enfoquem la desigualtat no és tan important. En conseqüència, les diferències de gènere s’aborden en termes de com les dones difereixen dels homes i no al revés, particularment en àmbits estereotípicament masculins. En canvi, nombrosos estudis han demostrat, com ja he dit, que el focus de comparació (qui es compara amb qui) afecta la percepció i el judici social.

Una manera força comuna d’il·lustrar la desigualtat de gènere ha estat a partir de diverses metàfores: la del «sostre de vidre» ha gaudit d’una immensa popularitat i ha inspirat una sèrie de metàfores similars que descriuen diversos reptes als quals s’enfronten les dones per progressar en les seves carreres laborals (el «mur matern» o el «penya-segat de vidre»; igualment, el sol enganxós, les escales mecàniques, el laberint, etc., són metàfores extremadament poderoses que ens expliquen aquests fenòmens socials complexos, i a partir de les quals podem entendre els motius del nostre comportament). Tanmateix, totes aquestes metàfores comparteixen el mateix aspecte potencialment problemàtic: l’enfocament cap a les dones. Es focalitzen en el grup desfavorit o perjudicat en comptes del grup privilegiat. Evoquen imatges de dones individuals que s’enfronten a barreres estructurals com ara sostres, parets, desviaments o carrerons sense sortida, mentre que les experiències dels homes queden fora del panorama. Això emmarca la representació cognitiva de la desigualtat per raó de gènere com una qüestió de dones, no com un assumpte de gènere. No com un tema de justícia social. No com un tema de desigualtat.

Però les coses no són tan fàcils. La temptació és concloure que la desigualtat de gènere s’ha de plantejar sempre tractant l’avantatge dels homes respecte de les dones. Però recordar als grups afavorits els seus privilegis normalment és contraproduent. O sigui, que plantejar les coses dient que els homes tenen privilegis i avantatges pot donar lloc a reaccions adverses en molts receptors. Dir que algú té massa fa la impressió que se li vol prendre alguna cosa. Dir simplement que algú té poc no produeix aquesta sensació; és un enfocament més prudent, tot i que, a parer meu, sigui el mateix. Emmarcar la desigualtat com un avantatge d’un grup privilegiat comporta, doncs, el risc de provocar resistència reactiva (reactància). A més, la gent valora més la informació negativa que la positiva. Així doncs, centrar-se en el costat negatiu de la desigualtat (en els desavantatges d’alguns) pot ser més eficaç a l’hora d’evocar emocions, d’assenyalar que hi ha un problema i d’inspirar la motivació necessària per actuar que no pas centrar-nos en el costat «positiu» de la desigualtat (en els avantatges dels altres). En aquest sentit, una investigació bastant recent de la mateixa Bruckmüller ha demostrat que un enfocament comparatiu en relació amb un grup econòmicament desfavorit tenia més probabilitats de suscitar valoracions de les diferències percebudes com a il·legítimes que un enfocament centrat en el grup avantatjat. Per tant, pot ser útil recórrer a metàfores centrades en les dones, com el sostre de vidre o el laberint, no només per il·lustrar les experiències de les dones en l’àmbit laboral, sinó també per cridar l’atenció sobre un problema persistent.

En conseqüència, la recomanació de la investigadora és que es presti més atenció a la forma en què es descriu la desigualtat (de gènere). Hauríem de centrar-nos en els dos enfocaments. Per exemple, per què no parlar de la infrarepresentació de les dones i que els consells d’administració són clubs d’homes? Per què no il·lustrem amb exemples els reptes (addicionals) als quals s’enfronten les dones i destaquem que els sostres de vidre i els laberints són estructures que d’alguna manera s’han posat i mantingut al seu lloc, i que poden canviar-se? Per què no afegim metàfores que facin visible el que pot ser una alternativa més justa?

En resum, em sembla que no hem de deixar d’enfocar el problema de la discriminació de gènere des dels desavantatges de les dones, però cal sumar-hi l’enfocament dels privilegis masculins perquè hi hagi canvis estructurals reals. Si no, continuarem en el camí de modificar alguna cosa perquè no canviï res. Cosa que els grups privilegiats saben fer tan bé.

Desventajas de las mujeres? O ventajas de los hombres?

Maria Àngels Viladot

Dra. Psicologia Social y Comunicación intergrupal

Escritora

​En el ámbito social e institucional, en los discursos públicos,  hablamos de la desigualdad de  género refiriéndonos a las desventajasde las mujeres. ¿Qué repercusiones tiene para las mujeres  (el grupoinfrarrepresentado y a menudo discriminado) el hecho de que pongamos el punto de mira en su situación de desaventajadas y no en la situación aventajada de los hombres? Me propongo hacer unosapuntes y sugerencias. Para empezar,me parece que plantear la desigualdad  de género desde un único punto de vista (entendida como una desventaja o menoscabo de las  mujeres) dificulta ver esta desigualdad de otra manera que no sea la que implica este marco concreto. Cabe decir que me he apoyado en los trabajos de Susanne Bruckmüller (profesora de  Psicología Social en la Universidad Friedrich Alexander de Erlangen-Nuremberg, Alemania) y  colaboradores. Sin duda es una de las investigadoras que más ha estudiado como la manera que  describimos las situaciones de desigualdad de género, poniendo el enfoque en las mujeres o bien en los hombres, afecta nuestra percepción del problema.

En contextos intergrupales, hacer que los grupos no normativos sean de manera  consistente  objeto de comparación y, por tanto, queden marcados lingüísticamente como la desviación de un grupo referente (normativo), afecta negativamente a las personas pertenecientes a estos grupos  no normativos. Además, dado que la normatividad está entrelazada con el estatus y el poder, presentar reiteradamente un grupo como referente hace queeste grupo aparezca más poderoso y con un estatus más elevado, y esto contribuye a legitimar la desigualdad. El hecho es que los estudios  más actuales demuestran que cambiar el enfoque de la comparación en las descripciones de la  desigualdad es suficiente para dar forma a las explicaciones (atribución de la culpa de la desigualdad  y evocación de diferentes reacciones emocionales y de comportamiento) y , en consecuencia, a la clase de sugerencias de intervención. En uno de los últimos trabajos de Bruckmüller, los  participantes sugirieron diferentes tipos de intervenciones para combatir la desigualdad de género en función de cómo se había enmarcado la desigualdad (enfoque en las mujeres vs. enfoque en los  hombres). Sugirieron muchas más intervenciones que iban dirigidas a hacer cambios en las  mujeres o ayudarlas en aspectos concretos más que para modificar las estructuras del sistema patriarcal.

Decimos que las mujeres cobran menos, que se las contrata menos, que para progresar  en  sus carreras deben superar una serie de escollos que los hombres no necesitan, etc.  Pero también  podríamos decir que los hombres ocupan en exceso los puestos de liderazgo, que se les contrata y se les paga más que a las mujeres, que los consejos de administración  son  básicamente masculinos y que las trayectorias profesionales de los hombres suelen ser  más  exitosas, fáciles y fluidasque las de las mujeres. Sin embargo, las descripciones (relativas a la  desigualdad de género) enfocadas en los hombres no son habituales en el discurso público; en cualquier caso, mucho menos frecuentes  que las descripciones centradas en las mujeres.  Efectivamente, la desigualdad de género  se  suele  describir como una desventaja de las mujeres y muy pocas veces como una ventaja del que disfrutan  los hombres. Pensamos que, en definitiva, la forma en que  enfocamos la desigualdad no es tan  importante. En consecuencia, las diferencias de  género  se abordan en términos de cómo  las mujeres difieren de los hombres y no al revés,  particularmente  en ámbitos estereotípicamente  masculinos. En cambio, numerosos estudios han demostrado, como  ya he dicho, que el foco de  comparación (quien se compara con quien) afecta la percepción y el  juicio social.

Una manera bastante común de ilustrar la desigualdad de género ha sido a partir de diversas  metáforas: la del «techo de cristal» ha gozado de una inmensa popularidad y ha inspirado una  serie de metáforas similares que describen diversos retos a los que se enfrentan las mujeres para  progresar en sus carreras laborales (el «muro materno" o el "acantilado de vidrio»; igualmente, el sol pegajoso, las escaleras mecánicas, el laberinto, etc., son metáforas extremadamente poderosas que nos cuentan estos fenómenos sociales complejos, y a partir de las cuales podemos entender  los  motivos de nuestro comportamiento). Sin embargo, todas estas metáforas comparten el mismo  aspecto potencialmente problemático: el enfoque hacia las mujeres. Se focalizan en el grupo  desfavorecido o perjudicado en vez del grupo privilegiado. Evocan imágenes de mujeres individuales que se enfrentan a barreras estructurales tales como techos, paredes, desvíos o callejones sin salida,  mientras que las experiencias de los hombres quedan fuera del panorama. Esto enmarca la  representación cognitiva de la desigualdad por razón de género como una cuestión de mujeres, no como un asunto de género. No como un tema de justicia social. No como un tema de desigualdad.

Pero las cosas no son tan fáciles. La tentación es concluir que la desigualdad de género debe  plantearse siempre tratando la ventaja de los hombres respecto de las mujeres. Pero recordar a los grupos favorecidos sus privilegios normalmente es contraproducente. O sea, que plantear  las cosas diciendo que los hombres tienen privilegios y ventajas puede dar lugar a reacciones  adversas en muchos receptores. Decir que alguien tiene demasiado da la impresión de que se le  quiere tomar algo. Decir simplemente que alguien tiene poco no produce esa sensación; es un  enfoque más prudente, aunque, en mi opinión, sea lo mismo. Enmarcar la desigualdad como una ventaja de un grupo privilegiado comporta, pues, el riesgo de provocar resistencia reactiva (reactancia). Además, la gente valora más la información negativa que la positiva.  Así pues,  centrarse en el lado negativo de la desigualdad (en las desventajas de algunos) puede ser más eficaz a la hora de evocar emociones, señalar que hay un problema y de inspirar la motivación necesaria para actuar que si nos centrarnos en el lado "positivo" de la desigualdad (en las ventajas de los otros). En este sentido, una investigación bastante reciente de la misma Bruckmüller ha demostrado que un  enfoque comparativo en relación a un grupo económicamente desfavorecido tenía  más  probabilidades de suscitar valoraciones de las diferencias percibidas como ilegítimas que un  enfoque centrado en el grupo aventajado. Por lo tanto, puede ser útil recurrir a metáforas centradas  en las mujeres, como el techo de cristal o el laberinto, no sólo para ilustrar las experiencias de las  mujeres en el ámbito laboral, sino también para llamar la atención sobre un problema persistente.

En consecuencia, la recomendación de la investigadora es que se preste más atención a la forma en que se describe la desigualdad (de género). Deberíamos centrarnos en los dos enfoques. Por ejemplo, ¿por qué no hablar de la infrarrepresentación de las mujeres y que los consejos de administración  son clubes de hombres? ¿Por qué no ilustramos con ejemplos los retos (adicionales) a los que se  enfrentan las mujeres y destacamos que los techos de cristal y los laberintos son estructuras que de alguna manera se han puesto y mantenido en su sitio, y que pueden cambiarse? ¿Por qué no añadimos metáforas que hagan visible lo que puede ser una alternativa más justa?

En resumen, me parece que no debemos dejar de enfocar el problema de la discriminación de  género desde las desventajas de las mujeres, pero hay que sumar sí o sí el enfoque de los privilegios  masculinos para que haya cambios estructurales reales. Si no, seguiremos en el camino de modificar  algo para que no cambie nada. Lo que los grupos privilegiados saben hacer tan bien.