He anat a veure Alcarràs, de Carla Simón, al cine de Palafrugell (Baix Empordà). Era ple de gom a gom, potser perquè el premi de l'Ós d'Or rebut a la Berlinale, ha creat moltes expectatives, o potser perquè era diumenge a la tarda.

En qualsevol cas, és la primera pel·lícula rodada en català que rep aquest guardó, i dirigida i escrita per una directora i guionista i un co-guionista nascuts, tots dos, l'any 1986. Com qui diu, fa dos dies... Epitelis tendríssims. Un cine, el de Palafrugell, que podria ser ben bé el d'Alcarràs, ara reobert, després de tants anys tancat, per a la presentació de la pel·lícula. Un cinema Paradiso, com el del film de Giuseppe Tornatore. Si més no a mi m'ho semblava, mentre contemplava embadalida les escenes que, a vegades, semblaven pintures paisatgístiques del Greco, de Joseph William Turner o de John Constable. Escenes més reals que impressionistes, que es basen més en la percepció de les línies i la llum. No sabria dir quina escena m'ha agradat més. Cada fotograma, cada enquadrament, mostri el que mostri, traspua bellesa, sensibilitat a borbolls. L'art quan és bo s'acompleix a si mateix. Res a dir-hi. Tanmateix, sumem-li a Alcarràs la intencionalitat política, el contingut social que, des del principi, ens interpel·la.

M'han sorprès moltes coses bones, de la pel·lícula, però n'hi ha una que sobresurt amb escreix: la seva versemblança. La naturalitat amb què es desenvolupa i amb actors que no són professionals sinó escollits en un càsting que es va fer a la mateixa contrada d'Alcarràs. Perquè ens entenguem, amb gent del poble i, tal vegada, de les rodalies. Però és que no calia que fossin professionals perquè el que ens explica el film, el que s'esdevé a Alcarràs, és tan autèntic, tan pertinent, que els actors ni tan sols han d'interpretar, només els hi ha calgut ser com són. Per a mi aquest és un dels grans mèrits de l'obra. Tot i que hi he trobat un excés d'escenes infantils; de criatures jugant, amunt i avall. És clar, tenen una gràcia tremenda, la directora sap treure un partit brillant de la seva innocència i picardia en els jocs, de les seves respostes inversemblants, que ens fan riure. La repetició i prolongació d'algunes d'aquestes escenes ens poden semblar un recurs perquè sí, anodí, més que per una necessitat del guió. Simón sembla tenir una debilitat pels personatges infantils. De fet, en la seva anterior peça, Estiu 1993, són les protagonistes. Tanmateix, dic "poden semblar un recurs" perquè també penso que la directora ens presenta aquests éssers innocents, que no s'adonen de les coses que passen al seu entorn, com el futur que forjarà el món. De fet, els dos protagonistes joves, el fill i la filla, els germans grans, van agafant una presència rellevant a mesura que avança la història.

En un microcosmos rural, un reducte camperol tancat, molt conservador, on s'exposen, com un ventall obert, els costums i els rols tradicionals d'homes i dones, hi avança una història que ens planteja un món d'aliances i formes de vida que van desapareixent, la lluita per la terra, la terra aspre, i el trànsit impertèrrit i inexorable com un monstre d'un altre món que, al seu pas, avança cap a una nova època. Una història intimista que posa de manifest les emocions de tots els personatges, llurs comportaments estancs i estereotipats, que se'ns fan absolutament reconeixibles.

La narrativa del film se centra en una unitat familiar, representativa, sense dubte, de les unitats familiars camperoles que sobreviuen en entorns durs i conservadors. Han de ser-ho, de conservadores, per poder sobreviure, ja que viuen de la fruita que cultiven i de la vaca que els alleta. També són d'allò més familiars: l'amor, l'alegria, el xivarri de la festa, la cridòria entre els membres de la unitat familiar són elements que tenen una presència cabdal. Les dones estan relegades a la casa, a l'espai reduït de la cuina i la cura, i no poden penetrar l'àmbit del treball, rústec i esquerp. Dosis de comportament masclista no n'hi falten (com una mostra evident, no únicament com el que es palpa a l'atmosfera tradicional i conservadora): fa feredat adonar-nos com el noi jove, el germà gran de la família, encara té arrelades com un roure mil·lenari conductes d'allò més masclistes; n'hi ha prou amb una escena per visualitzar in situ una síntesi de la naturalesa dels comportaments sobreprotectors i depreciatius envers les dones del masclisme més ranci. La noia de la família, la filla gran, és l'esperança d'aquests cosmos que ha d'evolucionar, mentre el món dels homes pretén continuar amb els seus privilegis de domini. A mesura que avancen els episodis narratius aquesta, la noia, agafa un protagonisme, una presència, gairebé d'embolcall. És la que censura aquell món de mascles i feminitat malentesa. Bravo pel feminisme que el film estreny.

Una pel·lícula diferent, amb un gust estantís de reportatge costumista. Potser el punt feble que li veig és que la història queda massa oberta i que hi ha una certa dissonància, un decalatge, entre el clima que s'ha anat creant i la reacció final dels personatges. Tal vegada uns tocs d'èpica no li haurien anat malament. De tota manera, això és una qüestió de gustos. Dues hores de pel·lícula de les quals he gaudit ininterrompudament d'allò més.