A vegades l’atzar ens colpeja. No hi ha res que puguem fer-hi. D’un dia a l’altre, Notre-Dame de París es crema. La virulència de l’incendi és implacable. Als parisencs els costarà de pair. Però el món és global i tots i totes estem corpresos del que entenem que és una catàstrofe nacional. S’ha derruït un tros de la Historia i de l’Art d’Europa. Ni més ni menys.
M’imagino jo a París i, des del meu lloc al Pont- Neuf, miro amb uns prismàtics les flamarades que s’aixequen com en una foguera festiva de Sant Joan. I, més enllà d’això, m’arriben els crits de les condemnades per bruixeria a l’Edat Mitjana cremant-se en la plaça pública. Quin dolor sento, llavors.
M’ha envaït una curiositat morbosa i he anat cap allà; cap al cenacle ardent. Des de darrere d’unes tanques improvisades i entre empentes, he vist a Quasimodo enfilat en el campanar; les campanes ballaven, tan vermelles com l’apartament de Satanàs a l’infern. L’he cridat, Quasimodo! Quasimodo! però les flamarades esmolaven el cel i amb la fresa no m’ha sentit. De cop i volta l’he vist emmarcat en una finestra ogival; tot ell era una gran gepa lluitant contra Frollo que llençava riallades amb un sarcasme esfereïdor. Quasimodo, enfurismat, es transformava en tortuga Ninja, amb la gepa de closca. Es convertia en Leonardo brandant a l’aire dos magnífics sabres katana. Entre el fum negre i espès semblaven espectres; espectres enfrontats que lliscaven per les teulades que s’esfondraven. He vist llavors com una enorme torxa encesa queia d’una teulada que s’ensorrava i m’he esfereït. M’he posat la meva disfressa de fantasma, he traspassat les tanques i m’he apropat al lloc on la torxa s’ha enfonsat. Quin descans!: no era Quasimodo sinó Frollo, que es consumia lentament i quedava reduït a un grapat de cendres. Tot i això, Quasimodo no ha pogut protegir del tot la seva princesa Notre-Dame. Bufava i vinga bufar per apaivagar les flames. Semblava un àngel trompeter amb les galtes inflades. Però les flamarades seguien ballant i ballant; i al seu pas tot ho derruïen.
He vist a Víctor Hugo com baixava les escales fosques de casa seva; els nervis se’l mengen i de moment no encerta posar la clau al pany del portal. Després, l’he vist travessar corrents la Place des Vosges com si es cogués a foc viu; la capa se li cau, amb una mà s’aguanta el capell de copa i s’entrebanca amb els cordills de les sabates. Després xoca amb un cubell d’escombraries que es bolca. La pudor és nauseabunda. Però ell corre i corre en direcció al desastre i de tant en tant patina sobre les llambordes humides de l’albada. Els llums dels carres encara tentinegen. Aquesta no és la tragèdia romàntica del bé i el mal, de la bellesa i la lletjor, que està escrivint. Aquest no és el guió. Desesperat, el cap li crema. Ha de socórrer a Quasimodo. Corregir l’atzar. Qui mana? Ell o l’adversitat? Ell o l’atzar? Qui és l’atzar per modificar el guió al seu arbitri?
Gairebé xoca amb Pablo Picasso que surt esperitat de l'Hôtel Salé en batí i sabatilles de vellut i, més endavant, ensopeguen amb Robert Doisneau càmera en mà, penjant-li del coll mentre es corda la jaqueta; dessota, un pijama a ratlles. I junts, corrents, sortegen els carrerons de Le Marais fins que poden veure com les flamarades malmeten de fum i foscor la llum natural que abans de l'incendi es filtrava pels vitralls i deixava la catedral sumida en un estat de somnolència i pau. Continuen corrent, creuen el Sena i ja molt a prop Victor Hugo mira el campanar i allí hi veu a Quasimodo plorant a cor que vols. Plora tant que les llàgrimes es converteixen en rius que per fi ofeguen la fúria de l'infern. La fúria que ha ferit a la seva estimada princesa Notre-Dame. El seu amor prohibit.
París està desconsolada. Europa i el món sencer estan de dol. Christo y Jean-Claude emboliquen Notre-Dame de seda salvatge.