Podríem dir que al recull La fúria de Fandango l’autora ens mostra actituds, sentiments, situacions, pulsions on l’humor també hi té cabuda, cosa que és molt d’agrair. En tots hi ha un aprofundiment en allò que s’explica, segurament fruit de la formació de l’autora, amb una llarga trajectòria com a psicòloga experimental, que sap escodrinyar sentiments, accions, situacions que són universals. D’aquesta manera les vivències dels personatges no són simples relats de fets, sinó que s’hi assaboreix un aprofundiment en la reflexió d’allò que s’està narrant i en la voluntat de voler donar coherència als sentiments i a les reaccions dels personatges. Els personatges, així, són ben definits, sense fissures, amb poques contradiccions i la gran majoria pertanyents a una classe alta, si més no benestant, on tots viuen una situació que els deixa una empremta important o que significa un abans i un després en les seves vides. Els sentiments jugaran un paper fonamental, perquè de fet són els sentiments els que condueixen les nostres vides. L’amistat hi juga un rol important, sobretot a «La por fa estralls», on l’afecció entre dues dones es revelarà profunda i sincera sobretot quan la por a la pèrdua d’una d’elles farà que s’explicitin coses que s’han anat donant per fetes i sorgeixin retrets inevitables. L’amor i el desamor també són presents en el recull. El desamor dolorós teixit amb dosi de gelosia serà el tema central d’un dels dos relats llargs del recull: «Fogueres d’amor a Chicago». També el divorci i les seves causes i conseqüències el llegirem tractat a «L’antídot de la solitud», on la Victòria veurà remoguts els seus sentiments gràcies a aquell jove que era «Diferent i extravagant. Com si estigués creant la seva pròpia gramàtica del que és normal i correcte.», que l’autora broda amb un final excel·lent. També a «La tremolor de l’engany», un altre dels relats importants del llibre.

Viladot ha demostrat en assaigs la seva preocupació pel paper de la dona en la nostra societat, encara molt ancorada en patrons masclistes, on els casos d’assetjament passen tant en el terreny familiar com en el laboral. I la violència ens arriba constantment en forma de dany irreparable, la qual cosa ens porta a reflexionar seriosament sobre els patrons de comportament que hem de canviar. L’autora ens mostra causes i moments en què aquesta situació es dona i dedica al tema tres relats. Un cas de bullying en el món laboral, molt estès i potser un dels que menys es denuncien a «La fragilitat moral», i el llarg camí cap a la conscienciació i el canvi d’actitud de la víctima per sortir d’una situació feridora i que arriba a anul·lar qui la pateix. La violència domèstica, sigui física o psicològica, pot arribar a ser la de pitjor solució, sobretot perquè hi solen haver els sentiments, que fan més complicada la visió de qui està patint. A «La venjança imaginària també serveix», un cop superada la situació aberrant, la víctima pot tornar a estimar la vida i deixar els pensaments suïcides «com quan el monstre l’escarnia».

Els elements traumàtics de les nostres vides solen deixar una ferida profunda, però potser res tan punyent com la mort d’un fill. A «Això és el que vol dir “mai més”», la realitat de la mort s’imposa amb tota la força com una llosa que esclafa. L’experiència de la viduïtat en les dones dona peu a dos relats molt interessants, no sols pel contingut sinó també per com estan bastits. Un de més al·legòric, «El temps és un gran guaridor», i un altre amb tocs surrealistes molt ben construïts a «La joia dels savis».

De vegades som les mateixes persones les que anem alimentant fixacions, obsessions que ens torturen i que poden acabar per esfondrar el nostre propi món. Ho veiem a «La gelosia dels nassos», però d’una manera corprenedora al relat llarg que dona títol al recull, «La fúria de Fandango», on la incapacitat d’entesa entre dos mons irreconciliables, l’un viscut en la comoditat i la riquesa i l’altre fet d’injustícia i de barbàrie amb la violència de la guerra, ens durà a un desenllaç molt trist si pensem com ens podríem estalviar aquestes vides tan traumàtiques. El contrast entre els dos mons mostra una gran habilitat de l’autora a l’hora de confrontar-los perquè fa més evident que la injustícia només genera incomprensió i violència. I se sol fer pagar amb els qui tenim a prop o amb els qui no en tenen cap culpa. Així s’encara la Daniela amb el Peter, el noi bosnià fugitiu de la guerra que ha acollit: «però et revenges de les injustícies que has patit amb els qui som innocents i causes la infelicitat de tots. Cal que allunyis de tu la rancúnia o convertiràs la teva existència en una vall de llàgrimes per sempre. Has d’afrontar el teu trauma, li has de plantar cara». Una molt bona reflexió per preguntar-nos quina societat malalta estem construint si adobem les diferències socials, els conflictes entre societats, els desplaçaments i les guerres, si tractem injustament els nostres consemblants. Quanta ràbia i violència està generant aquesta desigualtat? I, al final, tots n’acabem essent víctimes: «La guerra havia guanyat del tot la partida, una partida abominable que no volien jugar».

Molts dels relats tenen una factura quasi cinematogràfica, són àgils i mantenen el lector dins d’un ritme molt atractiu. També n’hi ha de diferents, d’estil i de tema, que narren la crònica de fets viscuts que han deixat una empremta decisiva en els protagonistes. De vegades es tracta d’algun fet de la infantesa o la joventut. Així comença el recull amb «La nit dantesca», que se situa en les riuades del Vallès de l’any 1962, una vivència que perdurarà per sempre en la vida del protagonista i en molts vallesans que la vam viure encara que fóssim infants.

I tanquen el recull tres relats on l’humor hi senyoreja i deixa en el lector un molt bon regust de lectura. Això no treu que no puguin reivindicar coses com l’avorriment a «Santa Paciència», o el fet de ser presumit a «Veure’n tres en un gat», o a «La llibertat no es medita» buscar la felicitat en les coses properes i senzilles, lluny d’esnobismes: «Passejar pel camp respirant l’aire pur, carregat d’un perfum embriagador de romaní, d’exuberància floral, de pol·len tirat al vent... Quin esclat de vida. Per fi. El silenci».

Així de senzilla i de complexa pot ser alhora la vida.

Carme Arenas Noguera